«El capitalisme és mort, en el sentit que les seves dinàmiques no governen mai més les nostres economies. Aquest paper ha sigut reemplaçat per una cosa molt diferent que jo anomeno tecnofeudalisme». Així de contundent es mostra l’economista i exministre de Finances grec Yanis Varoufakis (Atenes, 1961) en aquesta entrevista concedida a Ethic amb motiu del seu últim llibre.
La manera d’entendre la vida de Yanis Varoufakis encaixa amb el vers de la poeta Alejandra Pizarnik: «No vull anar res més que fins al fons». Per a ell, aquest cendrer s’escriu avui en vuit paraules: «El capitalisme ha mort i tenim una cosa pitjor». Economista, escriptor, polític, professor. Seva és ja una baralla, quan era ministre de Finances de Grècia, amb ressò d’història política. L’oposició davant la troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional) el 2015, durant la crisi de deute públic, per les dures condicions imposades per rescatar l’economia grega. En realitat era una de sola: austeritat. Ell va dir que no. Va rebutjar la proposta i va consultar Grècia a les urnes. Els seus conciutadans es van oposar a la catastròfica precarietat que amania a l’horitzó. Va ser llavors quan el diari Financial Times —en contra de la negativa hel·lena— li va donar suport «l’home més irritant a l’habitació». No obstant això, i per sorpresa, el llavors primer ministre Aléxis Tsípras va acceptar les condicions. La decisió va trencar una amistat d’anys i Varoufakis va dimitir després de només cinc mesos en el càrrec.
Dissident de l’ortodòxia, Varoufakis és un dels pocs economistes del món —amb l’excepció de Piketty, Krugman o Stiglitz— el pensament del qual competeix en els anaqueles de les llibreries al costat d’escriptors imprescindibles o narradors super-vendes. En el seu últim text, Tecnofeudalisme. El sigil·lós successor del capitalisme (Deusto), una carta de més de 200 pàgines dirigida al seu pare, Georgios, un comunista grec-egipci mort fa poc, Varoufakis avisa que existeix una lluita mundial per dominar un nou ordre econòmic i polític. No és només la dependència dels oligarques tecnològics com Jeff Bezos, Elon Musk o Mark Zuckerberg: entrem en un sistema que barreja feudalisme i tecnologia. La societat paga el deu als nous barquers per travessar la llacuna Estigia. «Bezos (duel d’Amazon) no produeix capital. Cobra rendes. Això no és capitalisme, és feudalisme. I nosaltres? Som els servents. Ni tan sols ens adonem que quan tuitegem o pugem un post en aquestes companyies estem creant valor», adverteix l’economista. L’entrada en una societat més medieval i injusta. Per això, el tecnofeudalisme és gran part de la seva cosmogonia. Es tracta d’un llibre transcendent escrit per un doctor en Economia i Matemàtiques que imparteix classes d’Econòmiques a la Universitat d’Atenes, autodefinit com «un marxista llibertari» que sol circular en moto o en un Mini vermell per carrers d’una ciutat treta, diria, del mite de Teseo.
L’entrevista, a través de Zoom, passa amb el fons de casa seva a l’illa d’Aegenia —a una hora al ferry que parteix del port del Pireo—, amb les vistes que deixa una enorme llibreria repleta de títols que, com a estrats superposats, han aixecat el seu pensament. Aquí apareix una referència de la literatura hel·lena, Nikos Kazantzakis (1883-1957), qui va escriure en el seu epitafi: «No espero res, no temo res. Soc lliure». Igual que Varoufakis, igual que les seves paraules.
«¿Quina és la meva hipòtesi?», es pregunta en el seu últim llibre. «El capitalisme és mort, en el sentit que les seves dinàmiques no governen mai més les nostres economies. Aquest paper ha estat reemplaçat per una cosa molt diferent que jo anomeno tecnofeudalisme. En el fons, la meva tesi és una ironia que pot semblar confusa al principi però que espero mostrar que té tot el sentit: el que ha matat el capitalisme és… el mateix capitalisme. No el capital tal com el coneixem des de l’amaniment de l’era industrial, sinó una nova forma, una mutació que ha arrelat en les dues últimes dècades, molt més potent que el seu predecessor que, com un virus estúpid i gelós, ha acabat amb el seu hoste. Què ha succeït? Dues coses. La privatització d’internet per les grans tecnològiques estatunidenques i xineses. I la manera com els governs occidentals i els bancs centrals van respondre a la gran crisi financera del 2008».
Al llarg de la història, els imperis s’han creat i s’han enfonsat, i les fronteres, ja sigui a la força o per acords, han canviat. ¿Travessem aquest mateix moment?
YV: El principal motor del canvi històric ha estat l’error. Primer, tenim la humanitat que es mou molt ràpid en termes de capacitats. Segon, el món es divideix en dos. D’una banda, hi ha el dòlar estatunidenc i la combinació de les big tech, Silicon Valley i Wall Street. De l’altra, les grans tecnològiques xineses que competeixen amb un sistema financer en desenvolupament. Si s’analitza el creixement dels BRICS, [Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica], Amèrica Llatina, els Emirats Àrabs i l’acord d’Aràbia Saudí amb l’Iran, hi ha darrere un gir geopolític tectònic. El manteniment de l’hegemonia dels Estats Units exigeix, més que prevenir l’entrada de diners estrangers que compri conglomerats capitalistes, com Boeing o General Electric, enfrontar-se amb l’únic cloudalist [capitalista al núvol] que sorgeix com a amenaça: la Xina.
*
El món gira, canvia. Ningú vesteix avui la roba que portarà passat demà. Els mercats, el mitjà bàsic del capitalisme, han estat substituïts per plataformes comercials online que semblen però no són mercats, i resulta més fàcil entendre-les com si fossin feus. I el benefici, el motor del capitalisme, va ser reemplaçat pel seu predecessor feudal: la renda. Específicament, una forma de renda que cal pagar per accedir a les plataformes i, més àmpliament, al núvol. Varoufakis l’anomena: cloud rent, renda al núvol.
*
Tot aquest univers de noves tecnologies (la intel·ligència artificial, els robots, el núvol, ChatGPT) formen part del problema o de la solució?
YV: La tecnologia ha estat al nostre voltant des del començament dels temps. Es pot utilitzar a favor de la humanitat i també, de forma horrible, en contra seu. És una decisió de l’ésser humà i de la societat en què viu.
*
L’economista torna a la política. Està casat amb l’artista Danae Stratou i té una filla d’11 anys, Xènia, d’un matrimoni anterior, que estudia actualment a Sídney (Austràlia). El seu últim llibre té alguna cosa de continuació de Parlant amb la meva filla d’economia, en què tractava d’explicar-li per què hi havia tanta desigualtat al món i quines conseqüències tenia. Això, doncs Varoufakis sempre intenta una cosa: entendre el temps en què viu i fugir dels pronòstics. Tot i que de vegades per entendre aquest lloc amb 8.000 milions d’ànimes caldria el fil que Ariadna li va donar a Teseo per matar el minotaure i sortir del laberint.
*
Com s’expliquen les victòries de Geert Wilders, líder del partit d’ultradreta Llibertat als Països Baixos, i de l’anarcolibertari Javier Milei a Argentina?
YV: És una història molt llarga. El gir va començar al crash financer del 2008, que és anàleg a la Gran Depressió del 1929. El món va canviar aquell any: l’ascens dels feixismes, l’augment de la desigualtat, la xenofòbia, els populismes, l’aïllament… El 2008 va ocórrer exactament el mateix. A partir d’aquest any es crea una enorme onada de neofeixisme que ara trenca als Països Baixos i Argentina. Però també succeeix a Alemanya [Alternativa per a Alemanya], Europa de l’Est, França —amb Marine Le Pen encapçalant les enquestes— o el Brexit, que és un moviment xenòfob de dretes. Pensi en Lula: ha guanyat al Brasil, tot i que només per un 1% davant Bolsonaro, i Donald Trump vol emprendre el camí de tornada. El que succeeix a l’Argentina i els Països Baixos cal entendre-ho com un resultat de la crisi del postcapitalisme iniciada el 2008.
El feminisme és el moviment social més important i transformador de les últimes dècades. Tanmateix, no té un projecte econòmic comú. Hi ha infinitat d’interpretacions. No li resta força?
YV: Tot comença amb la divisió del treball. Convé recordar que vivim en una societat patriarcal. La societat explota les dones de moltes formes diferents. Habitualment han de treballar més: tant dins de la casa com fora. A les empreses, han d’ obtenir uns resultats i una eficiència mitjana millor que la dels homes. En totes les societats hi ha formes per augmentar la seva explotació, l’únic que cal fer és distribuir-la d’una altra manera. Canvies el sistema i alhora també la manera d’explotar-les. Hi ha algunes grans companyies, per exemple als Estats Units, la consellera delegada de les quals és una dona, però l’única via per arribar a aquest lloc és si hi ha una altra dona que treballa a la llar, generalment negra. Ara les empreses diuen «tenim més conselleres» sense parlar del patriarcat que hi ha en tots els nivells de la societat i de l’economia.
Les companyies renovables salvaran Europa de la dependència del petroli i el gas?
YV: No. Perquè Europa està invertint molt poc. L’austeritat del 2008, la crisi del deute del 2012 a Espanya, Grècia, Alemanya… Els diners que s’estan destinant és mínim en comparació amb les necessitats que exigeix la transició energètica. El Vell Continent ho està fent veritablement malament.
*
Tot text té alguna cosa —o molt— de personal. El seu llibre va ser concebut en els temps de la pandèmia. Està escrit pensant en el seu pare, qui va treballar com a enginyer químic a l’acereria de la ciutat d’Eleusis durant sis dècades. Als anys 40 del segle passat, enmig de la guerra civil, va ser condemnat a cinc anys de «reeducació política» a la presó per negar-se a delatar els seus companys del partit comunista. Aquests dies són diferents. Potser manca de sentit la diferència entre dretes i esquerres. «Les persones de dretes pensen en el capitalisme com un sistema natural, una cosa semblant a l’atmosfera», relata a The Guardian, «mentre que l’esquerra es considera un ésser creat per l’univers per imposar el socialisme sobre el capitalisme. T’ho estic dient: ¿saps què? T’ho perds. Algú va matar el capitalisme. Tenim una cosa pitjor».
Tenim una guerra a Ucraïna, on els ucraïnesos corren el risc de ser a poc a poc oblidats, una batalla entre Israel i Hamàs que s’argumenta que s’hauria de solucionar amb el reconeixement de l’Estat palestí, la tornada a les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i el retorn a les fronteres anteriors al 1967. I tenim les dues últimes frases del llibre: «¡Servents del núvol, proletaris del núvol i vassalls del núvol del món, uníos! No tenim res a perdre excepte les nostres cadenes mentals». Aquest és el mite de Varoufakis.