Part dels estudis de gènere i de l’activisme feminista de les últimes dècades ha centrat les seves energies en una anàlisi crítica de la sexualitat i els rols de gènere. El feminisme ha posat al descobert com l’androcentrisme ha marcat la sexualitat femenina i la ciència sexual. Així mateix, ha formulat preguntes al marge dels tradicionals marcs de referència sobre el sexe. Tanmateix, per irònic que pugui semblar, també ha contribuït al pànic moral en l’ àmbit de la sexualitat
Molts dels canvis més profunds quant a la sexualitat i les seves actituds han ocorregut durant el segle XX. És evident que, ja abans, hi va haver esdeveniments i personalitats que van desafiar la moral sexual tradicional a través de la defensa del control de la natalitat, l’avortament, el sexe prematrimonial, la prostitució o l’homosexualitat. Però els canvis ni van ser ràpids, ni lineals, ni homogenis. Davant d’això, hem de ressaltar així mateix la intensa resistència dels qui promovien i controlaven les actituds tradicionals sobre la sexualitat.
Els canvis legals, socials i simbòlics al voltant de la sexualitat es materialitzaven, en aquest moment històric, de forma paral·al sorgiment d’una nova dreta moral. Ara bé, no cal mitificar el passat. Pot ser que la dreta tingués l’hegemonia quant a guardiana de la moral, però el puritanisme no era aliè als moviments d’esquerra. De fet, el feminisme radical dels setanta compartia posicionaments molt similars sobre el sexe amb els seus principals enemics ideològics. Qüestió que, en l’actualitat, ens permet ser més conscients de les contradiccions que es respiren dins del moviment feminista al voltant de la prostitució, la pornografia o la transsexualitat.
Tot i que poden existir diferents concepcions sobre el que és una conducta apropiada en el sexe, el feminisme tendeix a oblidar això i amb això, el respecte a la diversitat i la lliure elecció. La consciència feminista sobre els drets sexuals, sovint lligada a la reivindicació de decidir sobre els nostres cossos i poder tenir sexe amb dignitat, essent respectades abans, durant i després del sexe, no pot operar alhora per estigmatitzar les sexualitats dissidents.
«El feminisme radical dels setanta compartia posicionaments molt similars sobre el sexe amb els seus principals enemics ideològics.»
Lluny de comprendre les motivacions i possibilitats dels éssers humans en l’ àmbit sexual, el feminisme sovint es mostra autoritari, devot d’ un passat repressiu i indiferent a aquells subjectes que es veuen obligats a viure al marge de l’ acceptació social per les seves conductes sexuals i particularitats eròtiques. Aquesta posició, si bé rebutja el tradicional absolutisme de la «naturalesa», ve a imposar una altra xarxa de «veritats absolutes» respecte al sexe. Aquesta vegada, des de la justificació moral que encara «els drets de les dones».
El sexe (i com ho vivim) difícilment s’ha pogut deslligar de la polèmica política, ja que assumeix en les seves vivències, organització i representació un xoc de creences, expectatives i conductes apropiades. El sexual ha estat un focus de lluites al voltant del poder, un constructe per animar les ansietats socials i per promoure l’acció política, la lluita pels drets i les llibertats.
Com a dona nascuda als noranta difícilment he pogut sortejar la retòrica de l’alliberament sexual. M’ha interpel·lat no només com ser sexuat des del meu despertar sexual, sinó també en la meva militància com a feminista i, posteriorment, en la meva feina com a psicosexòloga. La vida pública està més hipersexualitzada que mai.
En la sexualitat es donen cita el plaer i el perill, l’individual i el social, el reconeixement de la identitat i la seva negació i/o repressió. Al llarg de la història, aquest aparent joc d’oposats ha resultat temptador per perfilar noves vides sexuals, per organitzar com pensem i vivim les nostres eròtiques, relacions i afectes. En l’ actualitat, el moviment feminista es troba fortament dividit en l’ abordatge social de la prostitució, la transsexualitat i la gestació per substitució. És a dir, en qüestions que interpel·len estrictament la sexualitat i els drets sexuals.
La desestigmatització del treball sexual, el reconeixement legal de la transsexualitat o la legalització, en termes garantistes i ètics, de la gestació per substitució es conceben estrictament per una part del moviment com a accions per al benefici masculí i la ideologia patriarcal. La perspectiva positiva pel que fa al sexe, l’ expressió de la voluntarietat o el dret a la llibertat individual es dilueixen a favor d’ un únic argument: el no normatiu és sospitós d’ explotació, abús, violència, patriarcat.
En la dècada de 1970, la fi de l’obscenitat va atreure la crítica sobre els drets sexuals i la seva relació amb el gènere. Si bé, d’ un temps ençà, les anàlisis feministes de la sexualitat han deixat gradualment de qüestionar la institució de l’ heterosexualitat, la família i les relacions íntimes com a llocs d’ opressió i lluita política. El que ha guanyat força és el mer debat moral sobre la sexualitat, ensucrat per manipulacions estadístiques i terminològiques, així com altres mecanismes de control social com l’estigmatització, la criminalització i la censura.
Malauradament, les posicions feministes hegemòniques, més properes al poder polític, semblen imposar cada vegada més un exercici d’escrutini sobre el gènere, l’estatus, el dret a parlar i el valor sobre el que es diu quan es tracta de persones amb una sexualitat no normativa. Combatre aquesta tendència no ha de ser aliè en l’actual agenda feminista.